sábado, 27 de febrero de 2016

Valencià i castellà en la obra de Miquel Català

  Alumnes de Quart i Batxillerat, vos deixe una ressenya que vaig escriure en castellà sobre la poesia de Miquel Català que vaig publicar en Mundiario. Fia-vos en els exemples dels poemes de La ni.na mandarina d'este excel·lent autor que combinen silenci i sobrietat per a descriure detalls transcendents sobre la nostra realitat.
  Miquel Català, poeta/lamarinaplaza.com

 "Quedan desterrados de su poética los versos libres que abundan en espléndidas demostraciones de barroquismo.  La poesía de Miquel Catalá es una poesía de silencio en la que confluye lo mínimo con lo inquebrantable y universal como así demuestra en su poemario editado por Germanía, Poemes de la nina mandarina. Su talento subyace en la omisión del verbo, en su habilidad sintética para recrear microcosmos donde la albura y el vacío están predeterminados a significar más que lo escrito. Porque la manifestación de su lírica reside en una sugerencia medida, en un breve estímulo que condensa toda una vivencia, su biografía, su predestinación incluso: "he somiat cercles/ de tendresa infinita/ tots els mons petits/ m´han vingut a visitar/ la mar en calma/ em parla a l´oïda/ la dona estelada/ navega la galàxia/ sóc vent fresc/ d´un dia blau" (pág. 27).
Lo que recuerda Català es que el referente es más poderoso que el símbolo, que nombrar es la labor chamánica del poeta y que de nada sirven los vericuetos de la metáfora y otros recursos cuando lo esencial, lo preciso y la brevedad quedan al margen, pues, en esa nimiedad, se revela la totalidad, la emergente capacidad para soñar todo lo que persiste en palabras rudimentarias, escogidas con laboriosa pulcritud con el fin de explorar nuestra existencia: "anit cantaven els grills/potser reien/ o ploraven/ la brisa marina guaitava l´entrecruix ardit/ el sol ja s´albira/ des del caramull/ de l´illa dels amants" (pág. 37).
No hay una renuncia manifiesta a las influencias modernistas ni a lo neorromántico en estos nuevos poemas, pues Miquel Catalá asume que la idealización de los espacios añorados y otros que forman parte de su imaginario son el asilo intermitente en el que la palabra poética engendra sus posibilidades comunicativas, sus ambigüedades emocionantes, esas asociaciones insólitas que nos reconcilian con una infancia seguramente no vivida, pero que hemos creído vivirla y a la que pertenecemos a través de ese lenguaje inspirado en la brevedad, en el mero retazo: "demà veuré la nina/ demà veuré na ullets/ és com una mandarina/ me la menge a ganollets" (pág. 45). Explica Josep Manuel Esteve en el prólogo de esta edición que este nuevo poemario describe una estructura circular que presenta la voz poética de Català dentro de una experiencia psicodélica sensitiva, como si el símbolo de la mandarina fuese esa alteridad donde la belleza y su cálido entorno nos devolviesen la esperanza.
Su tono nostálgico recupera esa realidad inmersa en la naturaleza que se muestra pura, inherente a un sueño dichoso, como si Hölderlin fuese el intermediario entre sus propios versos y los de este autor que contempla el regreso (nostalgós en griego) como un feliz viaje hacia la niñez: "pluja insistent/ gotes de mar/ llepades de gat/ cel d´atzabeja/ horitzó circular" (pág. 31).
Enhorabuena, Miquel, por este nuevo libro".
21 de octubre de 2014

viernes, 26 de febrero de 2016

Encara les paraules: l´arte de llegir poesia

  El silenci i el vers breu són recursos que Vinyoli també usa per a aconseguir eixe efecte hipnòtic de la seua poesia.



És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades
per si tot d'una mor
algú que estimes o llegeixes
un vers o penses en el joc
perdut
o bé, de nit, abans
que neixi l'alba, algun lladruc
esquinça el dur silenci.
I vénen els records
de tantes culpes que no has
mai expiat
i veus el derrotat
exèrcit dels homes
arrossegant els peus feixugament
per les planúries fangoses
sota la pluja, mentre xiulen
els trens.

Que tot és dur, cruel, sense pietat
i sempre el mal i la vergonya duren.

La música d´un poema de Joan Vinyoli

  Un dels poetes en llengua catalana que millor usa la musicalitat de les paraules és Joan Vinyoli. Valga este poema com una mostra d'eixe talent.


Sovint, sovint, com per la dreta escala
d'un campanar, fosca i en runes,
pujo cercant la inaccessible llum;
ple de fatiga dono voltes,
palpants els murs en la tenebra espessa,
graó rera graó.
Però de temps en temps,
sento la veu de les campanes,
clara i alegre, ressonar,
tocant a festa allà en l'altura,
i veig per la finestra en el silenci
de l'alba els camps estesos, esperant.
Aurores de la infància, com us trobo
llavors, ah, com encara dintre meu,
una llavor de joia perdurable
pugna per fer-se planta exuberant!
Com crides, infantesa, en les profundes
capes del cor, com, de genolls, et trobo,
Déu meu, llavors, tornat pura lloança!

Eudald Puig: poesia clàssica i innovació

     Eudald Puig és un dels poetes que més ha begut del Modernismo. Este poema és una d'eixe poder evocador.
A l’albaneix ja no serem humans,
pels voltants d’aquest mar, entre la sal
de camins mig esborrats, des de l’alba
a la nit, morta estrella, cases, forces,
la vinya seca del pagès orat,
morta l’ànsia, les ganes de créixer,
de fer més ample el món, d’aclarir l’ombra
que s’abat damunt nostre, d’esquivar
la indefinible aura que es fica arreu,
en camps i cases, en platges i cossos
que atrapa al vol, al sol, com un ocàs,
com una teranyina estesa al vent.
A l’albaneix ja no serem humans.

La guerra i la poesia: escriure per a demanar la pau

Sobren les paraules quan llegim este poema de Miquel Català.


Quan el món embogeix i ulls d'infants miren espantats
quan les religions prediquen l'odi entre els humans
quan els senyors de la guerra engreixen com malalts
quan la paleta de colors és tota negra i no entra llum
quan una dona esquarterada és abraçada al seu fill mort
quan els qui sembren la discòrdia mai no en tenen bastant
quan la mirada assassina plena d'odi prem el gallet
quan l'alta política la fan titelles, corruptes i vividors
quan una legió de pseudoperiodistes a sou desinforma
quan els daus estan trucats i ja sabem l'escena final
quan al poble sols li queda molta ràbia i impotència

l'horror solament engendra més horror

volem canviar les mortíferes bombes per coloms ben blancs
volem allargar la mà als nostres semblants, que no enemics
volem demanar amb veu molt alta que aturen la matança
volem denunciar els interessos econòmics dels oligarques
volem que els països rics deixen de vendre armament
volem que els infants del món puguen sempre somriure
volem abraçar aquells que ens diuen que són estranys
volem que acabe l'horror i el llenguatge eufemístic
volem viure a un món en pau, llibertat, amor i solidaritat

Poema de Manel Alonso: la senzillesa d´escriure

  A vegades la senzillesa és la forma més difícil d'escriure i, com podràs comprovar, no cal que uses tècniques sense sentit, sinó que en la depuració màxima es poden dir els sentiments més bells, estimat alumne.




Gemegava el teu nom
al bell mig de la fosca.

Et cridava nàufrag
en la immensitat de la mar.

Et cercava en els somnis
i no hi aparegueres.

Quedí eixut
per no trobar el teu oasi

Em vaig sentir morir
gemegant el teu nom.

Un breu raonament sobre uns versos del poeta Manel Alonso

  
Foto de Hollywood Studios



   En el cos s'engendra tot el vivent, alhora que el poeta configura tota la seua cosmogonia per a expressar allò que és incomunicable a través d'un altre llenguatge que no siga el poètic: "El rou li flüia de dels sements vers la pell/ anunciant una deu mansa i tèbia (...) L´acaricies i s´obrí com una rosa/ buscant el raig solar"."