 |
| Foto de José Luis Gea |
No és el misteri del que es diu, sinó la veritat del que no es diu i, per eixa raó, la poesia de Margarit ens seduïx. La seua realitat està poblada de records i fantasmes del passat, per amors que ja no tornaran.
Sento trucar a la porta i vaig a obrir,
però no hi ha ningú.
Penso en els que m’estimo i no vindran.
No tanco i mantinc la benvinguda.
Amb la mà al marc, espero.
La vida va afermant-se en el dolor
com les cases damunt dels fonaments.
I sé per qui demoro deixant el feix de llum
hospitalari en el carrer desert.
No hay comentarios:
Publicar un comentario